Salut a tots i a totes, fidels lectors de les meves cròniques animals sobre el Barça.
Avui us convido a llegir una crònica no ben bé de futbol sinó sobre el que envolta aquest esport i sobretot els seus seguidors i, molt especialment, és clar, els seguidors del FC Barcelona, mundialment coneguts com a culers.
Avui us parlaré de l’Akram i del seu bateig com a culer. Us preguntareu si és pot fer un bateig culer. Us contestaré que si, que efectivament es pot.
Què cal fer per això? Doncs com per qualsevol altre bateig, cal un lloc de culte. En aquest cas l’Estadi del Camp Nou. Calen uns padrins i quin poden ser els millor padrins per un nen culer? Doncs els jugadors, els seus ídols, en Valdés, en Xavi, lo meu Puyi i tots els altres que accepten de compartir aquest honor de ser els padrins d’un bateig laic i culer. També cal que sigui un dia de festa de complir i quin millor dia que un dia de partit, oi?
Ara us faré cinc cèntims de com va començar aquesta bonica història. M’emociono pensant-hi, no és perquè sigui una ovella de lo Pallars, que no sóc una sentimental.
L’Akram va néixer fa 7 anys a Vic, la ciutat dels sants i de la boira. El seu pare el Toni també és de Vic, un bon jan molt amic de lo padrí de lo Carles. La seva mare és la dolça Fàtima nascuda a la bella ciutat d’Essaouira, a molts kilòmetres de Vic, al Marroc. Però com que l’amor no entén de distancies, ni de llengües ni de races, lo Toni i la Fàtima es van conèixer, es van estimar, es van casar i la Fàtima va venir a Vic. on han format una família i va néixer l’Akram.
Un dia al poc de néixer el nen, lo padrí i jo que estàvem a Barcelona amb lo Carles, com ja sabeu, vam agafar lo bus Sagalés al carrer Casp i ens vam anar a conèixer lo petit. Jo no coneixia lo Toni ni la Fàtima però vaig pensar: aquest nen ha de ser culer, sobretot que lo padrí m’havia explicat que lo Toni tenia a casa un lloro que es deia Ramallets, lo qual me feia pensar que de “periko” en Toni no en tenia res!
Vaig comprar uns peücs blaugrana per portar al nadó, qüestió que comencés a caminar amb bon peu i pel bon camí. Vet aquí que allò va ser el principi d’una bonica amistat entre una ovella de lo Pallars i una família d’Osona i tot gràcies a aquests colors blaugrana que ens agermanen, tant se val d’on vinguem, com diu el nostre himne.
I de mica en mica, de peücs a porquets guardiola, de samarretes a bufandes i de bufandes al carnet de soci infantil del Barça tot ha estat un camí plàcid i blaugrana i vet aquí que un dia tot parlant amb l’Akram i amb lo Toni, sota l’atenta mirada de lo Ramallets, lo puto lloro de la casa, lo menut ens va dir que ell també tenia un somni i que el seu somni era poder trepitjar la gespa del Camp Nou i donar la mà a en Valdés i en Xavi i a lo Carles, lo Puyi.
Aquells ulls tan negres que té lo Akram que semblen unes espurnes de tant que li brillen em van commoure i vaig pensar això li haig de dir a lo capità quan arribem a casa. I dit i fet, li vaig explicar a lo Carles que em va prometre que ell se’n ocupava i que ja estava fet. Sempre us he dit que lo Carles era un home de paraula, un home de lo Pallars i aquests no fallen mai.
El gran dia va ser el proppassat dissabte 15 d’octubre el dia del Barça – Racing de Santander a les 8 del vespre.
A les sis de la tarda ens van trobar a l’entrada del Museu. Allà hi havia tots els nens i nenes que acompanyarien l’Akram en el seu bateig com a culer. Lo Toni va confiar en mi perquè acompanyés lo nen fins a la gespa per fer-se la foto i donar la mà als seu padrins lo Valdés, lo Carles, lo Xavi. Va fer bé perquè jo conec prou bé a les hostesses del Barça que acompanyen als nens, m’estimen molt, sempre els hi baixo secallona de lo Pallars que els hi agrada molt i les ajudo quan un vailet està a punt de perdre’s pels passadissos de l’Estadi. En comptes d’una ovella semblo un gos d’atura vigilant el ramat.
A les sis de la tarda ens van trobar a l’entrada del Museu. Allà hi havia tots els nens i nenes que acompanyarien l’Akram en el seu bateig com a culer. Lo Toni va confiar en mi perquè acompanyés lo nen fins a la gespa per fer-se la foto i donar la mà als seu padrins lo Valdés, lo Carles, lo Xavi. Va fer bé perquè jo conec prou bé a les hostesses del Barça que acompanyen als nens, m’estimen molt, sempre els hi baixo secallona de lo Pallars que els hi agrada molt i les ajudo quan un vailet està a punt de perdre’s pels passadissos de l’Estadi. En comptes d’una ovella semblo un gos d’atura vigilant el ramat.
Després de la foto vam anar corren al nostre seient. Ens vam perdre el gol estratosfèric d’en Messi al minut 11 però va valer la pena. El gol el vam poder veure cent vegades per la tele però mai no oblidarem aquest moment màgic del bateig laic i culer de l’Akram.
Paraula de Queca
No comments:
Post a Comment